dissabte, 19 de desembre del 2009
dimecres, 2 de desembre del 2009
Vía Badalona, el Gorro Frigi, Montserrat, 2/12/2009
Dimecres 2 de desembre de 2009. És el moment d'anar-hi. Estic segur. Ho he pensat bé. M'adreço al Gorro Frigi, a Montserrat, a fer la via Badalona. Crec que ja l'havia escalat en una altra ocasió, fa anys. Però, ara la intento en solitari (autoassegurat, és clar!).
Després de deixar el meu fill a l'escola i de preparar el material, poc més de 35 minuts em separen del pàrquing (des d'aquí vull retre homenatge als pioners, que havien d'arribar en transport públic...). Ara ve el passeig romàntic (per a alguns): una bona pujada amb un grapat de graons fins el peu de via. Amb el fred dominant, fins i tot es fa agradable aquest exercici intens, ja que és l'única manera d'entrar en calor.
Després de deixar el meu fill a l'escola i de preparar el material, poc més de 35 minuts em separen del pàrquing (des d'aquí vull retre homenatge als pioners, que havien d'arribar en transport públic...). Ara ve el passeig romàntic (per a alguns): una bona pujada amb un grapat de graons fins el peu de via. Amb el fred dominant, fins i tot es fa agradable aquest exercici intens, ja que és l'única manera d'entrar en calor.
Ja al peu de via, els raigs del sol m'acaricien durant un instant. Així que accelero els preparatius al màxim per a no quedar-me tan encarcarat com les pedres del voltant. Són més de 2 quarts de dotze.
Un cop fixada la corda a la barana del camí i amb l'esperança que cap vianant la deslligui, inicio el llarg flanqueig a l'esquerra fins a arribar a la primera reunió i continuo fins a la segona, tot fent una tirada de gairebé 60 m. Poc abans d'arribar a la reunió, començo a notar escalfor i sensibilitat als dits de les mans; els dits dels peus continuen freds. Monto reunió i rapelo de pressa. Baixar per la part del flanqueig em costa més que no havia pensat: he de jugar contínuament amb la tensió de la corda per baixar i avançar lateralment. De ben poc que no em costa un bon ensurt!
Inicio el segon llarg (el tercer de les ressenyes normals). Ara tinc el cos ben escalfat, la pujada per la corda amb els bloquejadors ha estat un bon exercici. Surto per la dreta de la reunió, de seguida trobo una assegurança. Pujo amb calma, vigilant molt bé per on va l'itinerari, perquè és ben fàcil extraviar-se. Arribo a la que hauria de ser la següent reunió, col·loco una exprés ben llarga i continuo (¡quina meravella portar cordes llargues!). Ràpidament trobo la zona vertical, la més difícil del recorregut, encara que em sembla més fàcil del que m'esperava (IV+), ja que vaig mentalitzat, em trobo preparat i, potser la raó més important, algú ha marcat les millors preses amb magnesi o un guix blanc! Així resta poca aventura...
Ja sóc a la següent reunió, he gaudit molt d'aquest llarg. Em torno a preparar i rapelo. En un moment em trobo desmuntant la primera reunió i, després, ascendint de nou. Prefereixo escalar que ascendir amb els bloquejadors, crec que me falta tècnica, força o és que ja començo a estar cansat...
Començo el meu tercer llarg, que em portarà fins al cim, o així ho crec jo. Aquí la dificultat no planteja cap problema, pujo ràpid, encara que veig una mica d'embolic amb les assegurances (són les grogues? o ara són les verdes? o seran els parabolts nous?). Arribo a la reunió d'abans del cim, col·loco una cinta llarga i continuo. Ja puc assaborir el cim... Però, què passa?, tan poca corda queda? Només 5 m de corda i uns 15 m de paret fins al cim, no arribo ni estirant al màxim. He de muntar reunió a la sabina, que no és gaire gran (procuraré no caure). Baixo amb compte i pujo de nou tot retirant el material.
Després d'un últim llarg no esperat, ja sóc al cim, gaudeixo d'aquesta agradable escalada tot el que l'intens fred em permet. Són més de dos quarts de quatre. Porto escalant unes quatre hores. Ara puc fer fotos, que quedaran per sempre... (Les fotos no són gaire representatives de l'escalada, però és que escalar en solitari i treure'm fotos alhora, encara no ho sé fer...)
Un cop fixada la corda a la barana del camí i amb l'esperança que cap vianant la deslligui, inicio el llarg flanqueig a l'esquerra fins a arribar a la primera reunió i continuo fins a la segona, tot fent una tirada de gairebé 60 m. Poc abans d'arribar a la reunió, començo a notar escalfor i sensibilitat als dits de les mans; els dits dels peus continuen freds. Monto reunió i rapelo de pressa. Baixar per la part del flanqueig em costa més que no havia pensat: he de jugar contínuament amb la tensió de la corda per baixar i avançar lateralment. De ben poc que no em costa un bon ensurt!
Inicio el segon llarg (el tercer de les ressenyes normals). Ara tinc el cos ben escalfat, la pujada per la corda amb els bloquejadors ha estat un bon exercici. Surto per la dreta de la reunió, de seguida trobo una assegurança. Pujo amb calma, vigilant molt bé per on va l'itinerari, perquè és ben fàcil extraviar-se. Arribo a la que hauria de ser la següent reunió, col·loco una exprés ben llarga i continuo (¡quina meravella portar cordes llargues!). Ràpidament trobo la zona vertical, la més difícil del recorregut, encara que em sembla més fàcil del que m'esperava (IV+), ja que vaig mentalitzat, em trobo preparat i, potser la raó més important, algú ha marcat les millors preses amb magnesi o un guix blanc! Així resta poca aventura...
Ja sóc a la següent reunió, he gaudit molt d'aquest llarg. Em torno a preparar i rapelo. En un moment em trobo desmuntant la primera reunió i, després, ascendint de nou. Prefereixo escalar que ascendir amb els bloquejadors, crec que me falta tècnica, força o és que ja començo a estar cansat...
Començo el meu tercer llarg, que em portarà fins al cim, o així ho crec jo. Aquí la dificultat no planteja cap problema, pujo ràpid, encara que veig una mica d'embolic amb les assegurances (són les grogues? o ara són les verdes? o seran els parabolts nous?). Arribo a la reunió d'abans del cim, col·loco una cinta llarga i continuo. Ja puc assaborir el cim... Però, què passa?, tan poca corda queda? Només 5 m de corda i uns 15 m de paret fins al cim, no arribo ni estirant al màxim. He de muntar reunió a la sabina, que no és gaire gran (procuraré no caure). Baixo amb compte i pujo de nou tot retirant el material.
Després d'un últim llarg no esperat, ja sóc al cim, gaudeixo d'aquesta agradable escalada tot el que l'intens fred em permet. Són més de dos quarts de quatre. Porto escalant unes quatre hores. Ara puc fer fotos, que quedaran per sempre... (Les fotos no són gaire representatives de l'escalada, però és que escalar en solitari i treure'm fotos alhora, encara no ho sé fer...)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)