dissabte, 28 de setembre del 2013

Boy Roca a l'Elefant, Montserrat, 28/09/2013

A dos quarts de deu encara feia un bon dia, magnífic.
Les roques de S. Benet
Tanmateix, abans de les 11 va arribar la boira ploranera, que es va fer més i més espesa. Potser va ser això el que em va fer dubtar entre muntar la reunió on no tocava, o continuar una estona més amunt i avall, a esquerra (poc) i a dreta (més) fins a trobar la correcte. El cas és que ja l'havia vist, allà, lluny, on jo calculava que no arribava la corda. Finalment em vaig decidir a continuar, animat per un altre escalador, i el David va haver de deixar d'assegurar-me i pujar una miqueta amb mi. Massa estona per un llarg que havia de ser ràpid, i molta cua a darrera... 3 cordades ja esperaven el seu torn.

David al molt llarg primer llarg (65 m), i el líder de l'altre cordada
El segon llarg va ser més ràpid i sense ensurts, encara que la boira gairebé no deixava gaudir del paisatge.

El David al començament del segon llarg, envoltat per la boira

El David a la meitat del segon llarg

Ja arriba a la reunió!
 El tercer llarg va ser el més dur, amb molta diferència. La seva verticalitat i, fins i tot, desplom, és impressionant i va passar factura als braços, encara que vam fer en artificial la part més dura (gairebé tot).
El David lluitant amb el desplom del tercer llarg
 De vegades, la boira ens permetia veure una mica més enllà del nostre petit entorn.
Vista de Monistrol

Reunió confortable

L'autor a la confortable penúltima reunió
El quart llarg (penúltim) ens va permetre recuperar forces, en ser menys vertical i més suau.
El David arribant a la penúltima reunió
I després d'un sezill últim llarg, de seguida vam ser al cim...
La cordada al cim de l'Elefant, un moment de goig
La via (aproximadament...)

dissabte, 3 d’agost del 2013

Torras Nubiola a Sant Jeroni, 03/08/2013

El David Ortiz, el Pau Eduardo i jo vam sortir del cotxe decidits a fer una de les xemeneies més llargues de Montserrat. El dia semblava bo: núvols i temperatura fresca, el millor per a l'aproximació que ens esperava.  Tanmateix, la suada va ser important, d'acord amb el desnivell de la canal de la font del llum. Alguna goteta de pluja es va escapar durant la pujada, tot fent-nos dubtar si era adequat continuar.

Arribats a Coll de Migdia, la temperatura era més fresca encara. Una mica més endavant, ens vam passar lleugerament de la desviació i vam fer l'aproximació més llarga i penosa del que tocava, amb bardisses i matolls que ens van acariciar les cames i braços.

Just arribar a peu de via i pensar que no hauria sobrat un paravent o impermeable. És curiós passar fred en ple agost i a Montserrat.

Així, vaig enfilar el primer llarg, tot intentant entrar en calor ràpidament. Només una pedra encastada com a assegurança en tot el llarg. Quedo alleujat en col·locar-la i de seguida arribo a la reunió.
L'autor al primer llarg

El David puja ràpid, tot i que s'han quedat bastant freds a peu de via.


El David a l'inici del primer llarg, i el Pau a terra

El David al mig del primer llarg

El Pau també s'enfila amb velocitat i de seguida som tres a la reunió.
Aquesta està situada a una mena de nínxol, sobre una gran pedra encastada, i se'ns queda petita.

La incomoditat de la reunió i el fred ambient em fan pensar de nou si hem triat bé el dia. Per moments, tinc ganes de ser en un altre lloc, al bar amb una cervesa, potser.

Ara ve el pas més difícil de tota la via. Sort que ja l'havia fet (en solitari i de baixada) i ja se on és l'assegurança, que s'arribar a veure des de la reunió. La motxilla em dificulta els moviments, i he de recular per treure-me-la i deixar-la penjant de l'arnés amb una cinta llarga. És fàcil perdre l'equilibri així, però és la millor manera de pujar una xemeneia amb motxilla.

Fet aquest pas, la resta és gairebé un passeig. Amb poques assegurances, això sí. Decideixo saltar-me la 2ª reunió i tiro fins a la tercera, ja que la corda arriba de sobres.

L'autor a la 3ª reunió
El David arribant a la tercera reunió
Escenari impresionant i salvatge de Montserrat
Ara ja ha pujat la temperatura ambient, surt el sol de tant en tant, i és un plaer escalar. Fins i tot la reunió és molt ampla i confortable. En un moment ja tornem a ser els tres a la reunió, aquest cop sense fred i amb tot l'espai necessari. És el moment de les fotos i dels riures.

El següent llarg arriba fins a un arbre, uns metres abans que s'acabi la via. Està equipada amb una corda fixa, donat que la roca està trencada i solta, però la dificultad baixa molt. Pujo amb molta cura, és molt fàcil fer caure pedres. De seguida, ja som tots al cim.
El grup al cim de San Jeroni:
l'autor, el David i el Pau
Ja només queda la pallissa de baixar per la canal de Sant Jeroni i fins a la propera.